divendres, 30 de març de 2012

[Actualitzat: 30/08/2010]



Arriba un moment a la vida en que et qüestiones què has estat fent. Penses en el temps perdut i el que vindrà. Et preguntes què et depara la vida.
Les tecles del piano van avançant, lentament, però inexorablement.

Com la vida.

És com un tren. Sinó corres i vius, se t’escapa. No t’espera.
La vida s’acaba i cau com si fos un castell de cartes esclafat pel vent o com un castell de sorra engolit pel mar.
Al llarg de la vida coneixes gent, algunes es quedaran, altres marxaran i d’altres potser passaran de llarg.
Penses en la sort que tens pels que es queden, la tristesa pels que t’han deixat i potser indiferència pels que no t’han vist.

Fins que arriba un dia en que coneixes aquella persona.
El vent bufa, la pell se’t posa de gallina i el cor se t’anima. Les galtes s’encenen, els ulls se t’il·luminen i els ossos ballen amb el vals de la seva veu.
De sobte ja no són els braços, les cames o potser el cor el que més necessites per estar dempeus sinó que ella esdevé el centre del teu equilibri.
T’adones de com n’és important per la teva vida. La seva simpatia arrela en el teu interior fent créixer uns fonaments que t’impulsaran a recórrer temporals, vèncer marees o volar cel enllà. Desfarà els teus problemes amb paraules d’amor dolces i tendres, amb abraçades et reconfortarà i amb petons et sanarà.

Somies.

El seu cos nu tan perfecte i sublim, la música del seu respirar, la màgia del seu mirar. El mar de cabells quan acaricien el coixí, la seva figura abraçada pels llençols, les pigues que li decoren la pell suau, les cames llargues que omplen el llit, les mans que tant t’estimen, el somriure que et fa desbocar el cor, les orelles que saps que t’escolten tant en bons com en mals moments, el coll que t’encanta mossegar i petonejar, la pell de gallina que t’excita, els peus que et porten fins racons del món que mai hauries imaginat. Aquella veu que et va enamorar, reconfortar, animar, estimar...

T’adones el dia que et falta que no pots respirar, els ulls s’omplen de llàgrimes. Recordes tots els records recordables, tots els moments viscuts, tots els t’estimos. Recordes totes les promeses fetes, les paraules compartides, els sons robats, els petons regalats en mig de carrers transitats, les mans agafades pel passadís de casa. T’adones que mai res canviarà. T’adones que mai més seràs la mateixa, mai més podràs ser tu mateixa. Mai més podràs viure sense ell, mai més podràs oblidar amb intensitat

El seu somriure adormilat... T’adones que definitivament la teva vida ja no et pertany. Ara ell és la teva vida.

1 comentari:

Summer Shudder ha dit...

Laia, tinc poques paraules per aquest text tan preciós i abundós de grans veritats i sinceritats. M'ha encantat tot ell, cada paraula conjugada amb la anterior i la següent, com un ball a mitjà nit. No destaca res, ni res desentona. Tot explica i tot és sensible.
Perfecte.
No ets pots estancar, la vida no s'atura per res.
El millor, és descobrir que cada persona que en el seu moment ha sigut important(sigui ara o no al teu costat), sempre ha deixa't un granet amb tu. Una vivència, una experiencia. Quelcom que et fa canviar, que et fa moldejar el teu jo. Cada persona estimada ens modifica per seguir sent forts.
M'ha agradat molt....x si no es nota!
Vinga cuida't i anims!;)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...